Pujaven de forma ordenada, mantenit-se al marge esquerra de
la via, entre ells també es podien divisar alguns vehicles verds de campanya,
fins i tot un camió amb una lona fosca.
La veu va córrer desseguida per la vila, el capellà s’afanyà
a fer repicar les campanes.
Ja són aquí! Cridà algú des del balcó de la plaça Major. Els
veins s’afanyaren a amagar les coses de valor, els estalvis, les modestes joies
heredades de la família, els documents comprometedors.
Alguns vilatans corregueren a amagar-se a masos i cabanes de
pastor, temerosos de ser delatats pel mossèn i els seus feligresos. Recolliren
aliments pels primers dies i s’endugueren algunes escopetes i ganivets, no se
sap si per caçar o per prevenció en cas d’éssers descoberts.
Els soldats arribaren al poble comandats per un brigada, un
veterà que s’havía curtit a les colònies del nord d’Àfrica. Un home de rostre
sever, mirada inquietant i to de veu greu. El vingué a rebre el batlle junt amb
el seu secretari i el convidaren a una reunió a l’ajuntament.
-Necessito llits per a meva tropa! Digué amb fermesa, tot
volent manifestar la seva autoritat i responsabilitat.
El poble era petit i l’hostal es veia clar que no reuniria
les condicions per acollir aquell nombrós destacament. A la fi, no quedà més
remei que publicar un ban pel qual es comminava a tots els veins a acollir a
casa soldats durant el periode de la seva estada que s’anunciava curta, ja que
ben aviat haurien de desplaçar-se al capdamunt del Montsec per construir
trinxeres.
Tots els soldats trobaren allotjament menys un, el més jove,
que s’havia incorporat a l’últim moment al destacament. Les cases ja estaven
plenes així que no es trobà més solució que enviar-lo a pernoctar a la cova que
hi havia sota la plaça de l’antic castell desaparegut.
Els dies anaren passant, els soldats enllustraven les armes
i els vehicles durant el dia i de nit cantaven cançons de guerra al voltant de
la llar de foc. Alguns perseguiren a les joves del poble, sota la mirada
enutjada de pares i altres familiars. Menjaren i s’atiparen. Acostant-se el dia
de la partida carregaren amb totes les provisions possibles, deixant les cases
buides d’aliments.
Una matinada, el brigada cridà a formació a la plaça Major i
sense més protocol, iniciaren la marxa cap al cim del Montsec. Però no tots els
soldats iniciaren a caminar, n’hi hagué un que no va sentir el crit de
formació. Un soldat jove que s’havia adormit al fons d’una cova embolcallat amb
dues flassades gruixudes per no passar fred. La veu del brigada, tot i ser
poderosa, no havia arribat fins aquell indret amagat sota el poble.
El destacament va abandonar la vila i els veins baixaren als
seus horts i conreus per proveir-se de fruites, verdures i farratge pel bestià.
A mig matí, el jove soldat pujà al poble i es quedà astorat. Només va trobar
silenci i portes tancades. On era la gent? On eren els seus companys?
Va recórrer tot el poble, carrers, places i miradors. Ningú.
Només silenci. Bé, l’unica excepció va ser el safareig a costat del molí. Allà
hi havia una jove molt bella, de cabell llarg i negre, rentant allò que
semblava uns llençols. S’acostà a la noia i li preguntà:
- On es la gent? On són els meus?
La noia li respongué: - Són allà on els toca ser.
-
Sí, ja ho sé. Però jo soc soldat i em toca ser
amb els soldats.
-
No, tu eres soldat fins que vas entrar a la cova
de les transformacions.
-
Què vols dir?
-
La cova marca el final d’un jo esgotat i el
començament d’un jo nou.
-
Au va! No em vinguis amb supersticions!
-
No t’ho creus? Intenta pujar per aquest camí que
du a la posició dels teus companys…
El jove soldat donà un pas en
aquella direcció i un vent sobtat el va fer caure al terra. S’alçà, ho va
tornar a intentar i va tornar a caure. Sempre que ho intentava queia sense
poder evitar-ho. Era molt estrany tot allò, va mirar, intrigat, muntanya amunt
durant uns segons i, quan es va tornar a girar, la misteriosa noia havia
desaparegut.
Els dies passaren, els vilatans
donaren feina i casa al jove soldat i la vida tornà a la normalitat. D’aquella
jove no en va saber mai més res. Ningú al poble li va saber donar raó de la
seva existència.
