La cova del soldat

 

La gent del poble els veia arribar des d’una de les terrasses que donaven a la carretera que serpentejava des del final de la vall fins l’arribada al turó. Era difícil, de dalt estant calcular quans homes eren, cinquanta, seixanta, setanta o potser més. Carregats amb motxilles, una flassada enrotllada, una cantimplora i el fusell.

Pujaven de forma ordenada, mantenit-se al marge esquerra de la via, entre ells també es podien divisar alguns vehicles verds de campanya, fins i tot un camió amb una lona fosca.

La veu va córrer desseguida per la vila, el capellà s’afanyà a fer repicar les campanes.

Ja són aquí! Cridà algú des del balcó de la plaça Major. Els veins s’afanyaren a amagar les coses de valor, els estalvis, les modestes joies heredades de la família, els documents comprometedors.

Alguns vilatans corregueren a amagar-se a masos i cabanes de pastor, temerosos de ser delatats pel mossèn i els seus feligresos. Recolliren aliments pels primers dies i s’endugueren algunes escopetes i ganivets, no se sap si per caçar o per prevenció en cas d’éssers descoberts.

Els soldats arribaren al poble comandats per un brigada, un veterà que s’havía curtit a les colònies del nord d’Àfrica. Un home de rostre sever, mirada inquietant i to de veu greu. El vingué a rebre el batlle junt amb el seu secretari i el convidaren a una reunió a l’ajuntament.

-Necessito llits per a meva tropa! Digué amb fermesa, tot volent manifestar la seva autoritat i responsabilitat.

El poble era petit i l’hostal es veia clar que no reuniria les condicions per acollir aquell nombrós destacament. A la fi, no quedà més remei que publicar un ban pel qual es comminava a tots els veins a acollir a casa soldats durant el periode de la seva estada que s’anunciava curta, ja que ben aviat haurien de desplaçar-se al capdamunt del Montsec per construir trinxeres.

Tots els soldats trobaren allotjament menys un, el més jove, que s’havia incorporat a l’últim moment al destacament. Les cases ja estaven plenes així que no es trobà més solució que enviar-lo a pernoctar a la cova que hi havia sota la plaça de l’antic castell desaparegut.

Els dies anaren passant, els soldats enllustraven les armes i els vehicles durant el dia i de nit cantaven cançons de guerra al voltant de la llar de foc. Alguns perseguiren a les joves del poble, sota la mirada enutjada de pares i altres familiars. Menjaren i s’atiparen. Acostant-se el dia de la partida carregaren amb totes les provisions possibles, deixant les cases buides d’aliments.

Una matinada, el brigada cridà a formació a la plaça Major i sense més protocol, iniciaren la marxa cap al cim del Montsec. Però no tots els soldats iniciaren a caminar, n’hi hagué un que no va sentir el crit de formació. Un soldat jove que s’havia adormit al fons d’una cova embolcallat amb dues flassades gruixudes per no passar fred. La veu del brigada, tot i ser poderosa, no havia arribat fins aquell indret amagat sota el poble.

El destacament va abandonar la vila i els veins baixaren als seus horts i conreus per proveir-se de fruites, verdures i farratge pel bestià. A mig matí, el jove soldat pujà al poble i es quedà astorat. Només va trobar silenci i portes tancades. On era la gent? On eren els seus companys?

Va recórrer tot el poble, carrers, places i miradors. Ningú. Només silenci. Bé, l’unica excepció va ser el safareig a costat del molí. Allà hi havia una jove molt bella, de cabell llarg i negre, rentant allò que semblava uns llençols. S’acostà a la noia i li preguntà:

- On es la gent? On són els meus?

La noia li respongué: - Són allà on els toca ser.

-          Sí, ja ho sé. Però jo soc soldat i em toca ser amb els soldats.

-          No, tu eres soldat fins que vas entrar a la cova de les transformacions.

-          Què vols dir?

-          La cova marca el final d’un jo esgotat i el començament d’un jo nou.

-          Au va! No em vinguis amb supersticions!

-          No t’ho creus? Intenta pujar per aquest camí que du a la posició dels teus companys…

El jove soldat donà un pas en aquella direcció i un vent sobtat el va fer caure al terra. S’alçà, ho va tornar a intentar i va tornar a caure. Sempre que ho intentava queia sense poder evitar-ho. Era molt estrany tot allò, va mirar, intrigat, muntanya amunt durant uns segons i, quan es va tornar a girar, la misteriosa noia havia desaparegut.

Els dies passaren, els vilatans donaren feina i casa al jove soldat i la vida tornà a la normalitat. D’aquella jove no en va saber mai més res. Ningú al poble li va saber donar raó de la seva existència.